Us enganxo un article del número 19 de la revista L'Atípic, publicada pel Departament d'Acció Social i Ciutadana de la Generalitat en col·laboració amb altres entitats.
L'escriu una noia discapacitada que fa una descripció de com son les persones amb necessitats especials d'una manera col·loquial i planera. Penso que en la senzillesa de l'explicació sorgeix una gran càrrega de veritat, fins el punt que et fa plantejar-te que cal deixar-se de pors i prejudicis, i ser més natural en la nostra actitud envers els discapacitats.
Aquí el teniu:
SOM COM SOM
Els discapacitats (no pas els disminuïts, que és una paraula que sembla pejorativa) som persones com totes, tot i que tenim més necessitats. És veritat que hi ha diferències, diferències que pertanyen al nostre col·lectiu, que són exclusives nostres. Diferències que adquirim amb la discapacitat. Vegem-ne algunes:
a) Tenim trets egoistes; és clar que normalment hi estem gairebé obligats: pensem primer en nosaltres, i això és totalment comprensible, o no?
b) No sé per què, però fem por (i que consti que no té res a veure amb la bellesa: n’hi ha de nosaltres que som maques/macos), no sé si per la sensació de debilitat que de vegades dóna la discapacitat, per por que ens trenquem, o vés a saber per què, però ens tenen més por que a una pedregada.
c) Normalment no tenim facetes grises: som o molt reivindicatius o molt apoltronats, molt actius o molt apoltronats, molt apassionats o molt apoltronats. Total: que anem de l’activitat
extrema a l’apoltronament.
d) Som uns "perepunyetes" (sóc realista i ho reconec): ens queixem molt (els que no estem apoltronats), i molt sovint tenim raó, però de vegades no (poquetes). Per tal que ho pugueu veure, us en posaré alguns exemples :
Tenim raó quan ens molestem perquè no podem entrar com tothom a una botiga, un edifici públic, un bar o qualsevol lloc. Sobretot quan l’obra és nova.
Quan no podem anar per la vorera perquè no està adaptada, o quan hi està però ens barra el pas un cotxe estacionat al mig.
Quan volem aparcar i la plaça reservada està ocupada per un cotxe sense targeta.
Quan ens tracten com si fóssim nens, o bebès, o directament com si no estiguéssim presents.
Quan necessitem anar al lavabo i hem de fer una mena de cerca com si fóssim Indiana Jones per trobar-ne un en condicions.
Quan ens prenen el pèl amb suposades millores que ens beneficiaran (???)...
Quan anem a cobrar la pensió i ens adonem que continuem sense fer-ne prou per a res, amb ella.
Quan ens jutgen per les nostres mancances, i no pas per les nostres habilitats.
Quan sabem que hi ha ajudes tècniques que millorarien la nostra vida en coses molt bàsiques, però que no ens les podem pagar.
I podria continuar ad infinitum, però tot es redueix a una manca de respecte cap a nosaltres, que encara som considerats persones de tercera, no persones amb necessitats especials.
I no tenim raó:
Quan fem pagar el nostre mal humor (per no dir mala llet) als altres, senzillament perquè ells estan bé i nosaltres no (ho han de pagar d’alguna forma). No se m’acudeix res més, la qual cosa no vol dir que sempre tinguem raó; però, evidentment, pel que fa a tot allò que afecta la nostra discapacitat i per tant la nostra vida, gairebé som infal·libles.
Evidentment, no tots som (i m’hi incloc) iguals, ni tenim els mateixos trets, però tot això dóna una idea de les petites coses que ens identifiquen.
Només una cosa, per acabar: ¿quina és la millor forma d’ajudar un discapacitat? (Ara que me n’adono, sembla un acudit): Preguntar-li què necessita.
Anna Guillén
PDF de la revista (l'article és a la pàgina 33)
Entrades
