
Per això, ell i l'ADUAB:
Ahir, 16 de desembre, a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB, els col•lectius ADUAB (Associació de persones amb necessitats especials de la UAB) i EPA (Estudiants per una Política Activa), van oferir una xerrada sobre la igualtat. A l´acte hi van participar Carme Riu, presidenta de l’associació ‘Dones No Estàndards’, Francesc Serra, coordinador de la nova ‘Comissió d´Igualtat’ i Laura Duarte, representant de ‘l´Observatori per la Igualtat’.
La nostra societat i el concepte de normalitat
Carme Riu presideix una organització amb veu a les NNUU, Dones No Estàndards. Aquesta denominació els hi permet posicionar-se en un nivell necessari per tal que el seu discurs no es perdi en divagacions: allò no estàndard no conté necessàriament res pitjor, dolent o que hagi de ser canviat segons la norma establerta. Diferent seria parlar d´elles com a disminuïdes, deficients, o anormals, sense parar esment en les especificitats de cada cas, sense aclarir la seva tecno-dependència, relegant-les al calaix de sastre que tant de mal els hi fa. Simplificar només pot portar a l´abús i a la falta de respecte. La Carme ens va il·lustrar amb casos on, en nom de la ciència i de determinats ideals, es cometen veritables excessos que volen encabir-nos dins de paràmetres d´allò més estrets.
Ampliació de la Comissió per la Igualtat
Per la seva banda, Francesc Serra Massansalvador va parlar com a coordinador de la nova Comissió d’Igualtat (institució embrionària que es constituirà oficialment la setmana vinent) i a títol propi. La Comissió va néixer per protegir els principis d´equitat i igualtat de gènere i recentment ha ampliat el seu camp d´acció als col·lectius homosexuals i de persones amb necessitats especials. Francesc va exposar una sèrie de tendències que haurien d´agafar forma dins de la institució que coordinarà. Una d´elles és que a la Comissió hi hagi representants de l´equip de govern, a més del professorat, estudiants i membres del PAS que hi formen part. També va parlar de donar cabuda a estudis tant de gènere com d’homosexualitat i transsexualitat. En definitiva, la seva voluntat aniria encaminada a fer de la Comissió un àmbit de debat sobre marcs i límits entorn de la protecció de minories, així com fer-lo exercir de comité consultiu, una mena de pont entre els òrgans representatius i la societat de la Facultat de Sociologia.
Sexisme a la UAB
La sociòloga Laura Duarte, en representació de l´Observatori per la Igualtat, va dibuixar un esbós de la situació privilegiada dels homes dins de la UAB. La posició de desavantatge de les dones a les càtedres o a les instàncies de poder universitari, palesa la necessitat del pla d´acció de l´Observatori per a promoure la igualtat entre els sexes, que va ser renovat al 2008. També va parlar de les carreres més masculinitzades, com ara les enginyeries; i les més feminitzades, com educació social, magisteri infantil o pedagogia. Per altra banda, també ens va mostrar el percentatge totalment desigual entre els homes que ocupen càrrecs a l’equip de govern, que representen la majoria; i les dones, que estan al voltant d’un 23%. En canvi, en el cas del Personal d’Administració i Serveis (PAS) hi trobem un equilibri, tot i que hi abunda la figura femenina.
La xerrada va posar sobre la taula la determinació i constància de les associacions per a garantir el compliment efectiu dels drets de les persones, sigui quin sigui el seu context o essència. El que queda clar, per sobre de tot, és que resta molt per fer i que cada aportació és molt valuosa en la consecució d´uns objectius primordials per mantenir l´equilibri social.
Desprès d'haver analitzat el transcurs de les activitats realitzades en motiu del dia 3 de desembre a
Tal vegada podríem dir que el nombre de participants en les activitats ha estat inferior al que s’esperava però, tenint en compte que s'havia convocat una vaga, entenem que l'afluència d'estudiants al Campus de Bellaterra ha estat inferior a la d'un dia lectiu normal. A més, l'amenaça meteorològica de pluja no era tampoc un factor que anés a favor nostre.
Cal dir també que certs problemes logístics que hem tingut amb la xocolatada han retardat tota la organització i el muntatge de l'stand.
Per altra banda, hauríem de fer autocrítica i plantejar-nos fórmules per que s'hagués apropat més gent a la paradeta. En aquest sentit, una pancarta informativa no hagués estat malament. Al mateix temps, tal vegada s'hauria d'haver emfatitzat el caràcter gratuït de la xocolatada així com de l'aperitiu.
Amb tot això, i tot i no donar-se grans aglomeracions, no s'ha de menysprear el nombre total de persones que s'han apropat al llarg de tota la jornada.
Sigui com sigui, des de l'associació considerem que l'important, més que les dades quantitatives, son les dades qualitatives. Així, ens mostrem satisfets en línies generals amb l'activitat d'avui ja que les persones que s'han apropat a la paradeta han participat activament en les diverses activitats (tant en el circuit de bastó com el de cadira de rodes, així com també en l'escriptura en Braille i altres materials de que disposàvem). Dit d'una altra manera, creiem que l'activitat realitzada ha estat útil per visibilitzar-nos com a col·lectiu així com també per mostrar, a la gent que s'ha interessat, diverses eines de les persones amb necessitats especials.
ADUAB
Campus de Bellaterra, 4 de desembre del 2009
SOM COM SOM
Els discapacitats (no pas els disminuïts, que és una paraula que sembla pejorativa) som persones com totes, tot i que tenim més necessitats. És veritat que hi ha diferències, diferències que pertanyen al nostre col·lectiu, que són exclusives nostres. Diferències que adquirim amb la discapacitat. Vegem-ne algunes:
a) Tenim trets egoistes; és clar que normalment hi estem gairebé obligats: pensem primer en nosaltres, i això és totalment comprensible, o no?
b) No sé per què, però fem por (i que consti que no té res a veure amb la bellesa: n’hi ha de nosaltres que som maques/macos), no sé si per la sensació de debilitat que de vegades dóna la discapacitat, per por que ens trenquem, o vés a saber per què, però ens tenen més por que a una pedregada.
c) Normalment no tenim facetes grises: som o molt reivindicatius o molt apoltronats, molt actius o molt apoltronats, molt apassionats o molt apoltronats. Total: que anem de l’activitat
extrema a l’apoltronament.
d) Som uns "perepunyetes" (sóc realista i ho reconec): ens queixem molt (els que no estem apoltronats), i molt sovint tenim raó, però de vegades no (poquetes). Per tal que ho pugueu veure, us en posaré alguns exemples :
Tenim raó quan ens molestem perquè no podem entrar com tothom a una botiga, un edifici públic, un bar o qualsevol lloc. Sobretot quan l’obra és nova.
Quan no podem anar per la vorera perquè no està adaptada, o quan hi està però ens barra el pas un cotxe estacionat al mig.
Quan volem aparcar i la plaça reservada està ocupada per un cotxe sense targeta.
Quan ens tracten com si fóssim nens, o bebès, o directament com si no estiguéssim presents.
Quan necessitem anar al lavabo i hem de fer una mena de cerca com si fóssim Indiana Jones per trobar-ne un en condicions.
Quan ens prenen el pèl amb suposades millores que ens beneficiaran (???)...
Quan anem a cobrar la pensió i ens adonem que continuem sense fer-ne prou per a res, amb ella.
Quan ens jutgen per les nostres mancances, i no pas per les nostres habilitats.
Quan sabem que hi ha ajudes tècniques que millorarien la nostra vida en coses molt bàsiques, però que no ens les podem pagar.
I podria continuar ad infinitum, però tot es redueix a una manca de respecte cap a nosaltres, que encara som considerats persones de tercera, no persones amb necessitats especials.
I no tenim raó:
Quan fem pagar el nostre mal humor (per no dir mala llet) als altres, senzillament perquè ells estan bé i nosaltres no (ho han de pagar d’alguna forma). No se m’acudeix res més, la qual cosa no vol dir que sempre tinguem raó; però, evidentment, pel que fa a tot allò que afecta la nostra discapacitat i per tant la nostra vida, gairebé som infal·libles.
Evidentment, no tots som (i m’hi incloc) iguals, ni tenim els mateixos trets, però tot això dóna una idea de les petites coses que ens identifiquen.
Només una cosa, per acabar: ¿quina és la millor forma d’ajudar un discapacitat? (Ara que me n’adono, sembla un acudit): Preguntar-li què necessita.
Anna Guillén
PDF de la revista (l'article és a la pàgina 33)
El curs d’Introducció a la llengua de Signes Catalana té el reconeixement de 2 crèdits de lliure elecció, i es durà a terme des de la setmana del 19 d’octubre a l’1 de desembre. L’import del curs és de 75 euros. El curs està organitzat en 3 grups distribuïts de la següent manera:
1r grup: dilluns i dimecres de 18:00 a 20:30h.
2n grup: dimarts i dijous de 18:00 a 20:30h.
3r grup: dimarts i dijous de 12:00 a 14:30h.
Pel que fa al curs d’Iniciació al Sistema de Lecto-escriptura Braille, és reconegut amb 1,5 crèdits de lliure elecció, i comencen la setmana del 19 d’octubre i finalitzen la setmana del l’1 de desembre. El seu cost és de 45 euros. Hi haurà dos grups, un d’ells encara per determinar en funció del nombre de sol·licitants (el màxim d’alumnes per grup és de 15). L’horari del primer grup serà el següent:
Dimarts i dijous de 15:30 17:30
Les aules on es faran els cursos estan per determinar, us comunicarem quines són tan aviat com ho sapiguem.
Finalment, informar-vos que el període d’inscripcions serà a partir del 5 d’octubre, via internet o bé al despatx de l’Associació (EDIFICI D’ESTUDIANTS, R/123) en el següent horari:
- Dilluns a divendres de 15:00h a 18:00h.
Aviat posarem a la vostra disposició els formularis d'inscripció. Us recomanem que us inscriviu el més aviat possible, ja que els grups estan formats per un màxim de 15 alumnes.
De moment res més, desitjem un bon inici de curs a tothom!